Emplena de vida l’espai


La Sílvia acaba el seu torn de nit a l’hospital. Té poc més de cinc minuts per canviar-se i córrer cap a la parada del bus. Si no haurà d’esperar més de mig hora fins que no arribi el proper. Quan surt de la porta principal s’afanya i arriba tot just quan el vehicle frena: ha tingut sort. A aquelles hores del matí és fàcil trobar lloc per asseure i descansar després de tota la nit treballant a la maternitat. L’estona que dura el trajecte li serveix per evadir-se del món, per llegir, per escoltar música, però també per pensar en tot el que està vivint en els seus primers mesos com a resident de l’hospital. Avui és un dia d’aquests. De fet, encara està emocionada per tot el que ha viscut fa només unes hores: ha assistit el seu primer naixement. La seva adjunta –molt contenta amb el seu treball– li havia promès que podria estar present en el part, tot i que la Sílvia no hi confiava massa. Una situació nova i estranya per la resident: ara assistiria a tots aquells metges que veia sovint pels passadissos en el que seria el seu primer part. Volia estar concentrada, però els crits i plors de la dona l’esfereïen. Va buscar els ulls de la seva resident i va trobar un bàlsam pels seus nervis. Havia d’estar alerta, aprendre d’aquell moment i també gaudir-lo. I així ho va fer…

El primer raig de sol apareix i s’escola pels vidres de l’autobús. És com el caparró del nadó: en sortir emplena de vida l’espai.

No hay comentarios:

Publicar un comentario